Principis estratègics

Per què principis i no llista de projectes

Una estratègia digital que comenci per la llista de projectes a fer és una estratègia que fracassarà. Els projectes passen, els pressupostos canvien, les prioritats polítiques s’alteren. El que ha de perdurar són els principis: els criteris que determinen quines decisions prendre davant situacions que avui no podem anticipar.

Presentem a continuació els sis principis que haurien de guiar l’estratègia digital de Catalunya.

Orientació al cas d’ús, no al departament

El principal error de la digitalització administrativa ha estat organitzar-se al voltant de les estructures departamentals en lloc de les experiències dels ciutadans i les empreses. Un tràmit que involucra tres departaments diferents hauria de tenir un sol punt d’entrada, un sol estat visible i un sol responsable de la seva resolució. L’estructura interna és un problema intern; no ha de ser visible ni rellevant per a l’usuari extern.

Aquest és, precisament, un dels avantatges competitius menys imitats de les empreses digitals que han crescut més ràpid durant les darreres dues dècades. Amazon, Spotify, Stripe, Netflix o Revolut no s’organitzen per funcions (un departament de bases de dades, un de disseny, un d’atenció al client), sinó per experiències de l’usuari: equips estables i petits amb un objectiu concret i mesurable, responsables d’un servei de principi a fi. Aquest model, que aquestes empreses protegeixen com un dels seus actius estratègics, és perfectament aplicable al sector públic. No és casualitat que sigui precisament el model que han adoptat els referents internacionals d’administració digital que hem vist al capítol anterior.

Aquesta intuïció té nom. El 1967, Melvin Conway va observar que qualsevol organització que dissenya un sistema acaba produint un disseny que reprodueix la seva pròpia estructura de comunicació interna. El que es coneix com a llei de Conway explica per què les empreses de producte estable organitzen els equips al voltant de la vida de l’usuari: saben que, altrament, el producte que en surt acaba reflectint l’organigrama en lloc del problema. Per a l’administració pública, la lliçó és incòmoda però clara: si Hisenda, Salut i el registre d’empreses viuen en departaments que no es parlen, els seus serveis digitals tampoc no ho faran, independentment del pressupost tecnològic que hi invertim. No és un problema d’integració tècnica; és un problema d’organigrama.

Això implica un canvi profund en com es conceben els equips. En el model funcional tradicional, hi ha un equip de digitalització al Departament d’Economia, un altre al de Treball i un tercer a la Seguretat Social, i el tràmit de donar d’alta una empresa passa per tots tres amb una transició per correu electrònic entre cada parada, un responsable diferent a cada tram i cap persona amb una visió del viatge complet. En un model d’orientació al cas d’ús, un sol equip estable i multidisciplinari (persones d’enginyeria, disseny, gestió de producte i coneixement de domini) és responsable del tràmit “donar d’alta una empresa” de principi a fi: el disseny de la interacció, la coordinació entre administracions, la gestió de les excepcions legals, les mètriques de qualitat i la millora contínua. L’organigrama intern continua existint, però deixa d’imposar-se a l’experiència externa.

Codi obert per defecte

Si el programari ha estat finançat amb diners públics, el seu codi font ha de ser públic. Això no és una posició ideològica, sinó una decisió de gestió pública: el codi obert redueix la dependència de proveïdors, permet que altres administracions el reutilitzin, facilita la detecció de problemes de seguretat i força una qualitat de disseny superior (no es pot amagar codi dolent darrere d’un contracte).

Però hi ha un segon efecte, encara més potent, que sovint es passa per alt: el codi obert converteix qualsevol ciutadà, empresa o col·lectiu en un contribuïdor potencial de la seva pròpia administració. Un veí que detecta un error en el formulari de demanda d’ajuts, una associació que vol millorar l’accessibilitat d’un portal, una estudiant que desenvolupa una eina per consultar el pressupost municipal o una empresa catalana que necessita integrar un servei públic en el seu producte poden, literalment, proposar la millora i veure com s’incorpora. Això transforma la relació entre administració i societat: el sector públic deixa de ser només un prestador de serveis i esdevé una plataforma sobre la qual es construeix ecosistema, talent i teixit productiu local.

La Free Software Foundation Europe (FSFE) ha articulat aquest principi en la campanya “Public Money? Public Code!”, avalada per centenars d’organitzacions europees. França ha anat més lluny: no només publica el seu codi, sinó que el codesenvolupa amb altres governs europeus. Catalunya hauria d’adoptar el codi obert com a requisit legal per defecte en qualsevol licitació de programari públic, amb excepcions documentades i justificades.

Dades obertes com a infraestructura pública

Les dades que genera l’administració (permisos, llicències, registres, dades geoespacials, dades de transport) no pertanyen als departaments que les generen. Pertanyen als ciutadans que les han finançades. Publicar-les de manera proactiva, en formats llegibles per màquines (no en PDF), amb interfícies estables i documentades, és una obligació democràtica i una oportunitat econòmica.

L’impacte potencial és significatiu: qualsevol empresa, investigador o ciutadà pot construir serveis, eines i anàlisis sobre les dades públiques. El sector públic esdevé una plataforma, no un monopsoni d’informació. El model a seguir no és publicar dades en un portal, sinó publicar interfícies de programació (API) que permetin l’actualització en temps real i l’accés automatitzat amb claus d’autenticació gratuïtes.

Identitat digital universal i auditabilitat

Sense una capa d’identitat digital robusta, universal i interoperable, qualsevol altra iniciativa de digitalització topa amb el mateix problema: com verificar qui és qui, des d’on i amb quina autorització. Avui els ciutadans i les empreses han de gestionar certificats digitals, idCAT, DNI electrònics, Cl@ve i una sèrie de mecanismes d’autenticació que no estan integrats entre si i que caduquen, es perden o no funcionen en moments crítics.

Hi ha dues referències internacionals que val la pena tenir presents. La primera és Estònia, amb el seu e-ID universal: un únic identificador vàlid per a tots els serveis, amb un registre d’auditoria que el ciutadà pot consultar per veure qui ha accedit a les seves dades i quan. La segona és el BankID suec, un mecanisme nascut d’un consorci de la banca privada i adoptat per l’administració. És usat per la pràctica totalitat de la població adulta de Suècia per identificar-se, signar documents i autoritzar pagaments, tant al sector privat com al públic. Funciona des del telèfon mòbil, sense targetes ni lectors, i permet que una persona demostri la seva identitat en un tràmit bancari, una compra en línia, una signatura fiscal o una consulta mèdica amb el mateix gest. La lliçó compartida: quan la identitat digital és universal, senzilla i omnipresent, deixa de ser una barrera i passa a ser un activador silenciós de tota la resta d’innovació digital.

Catalunya ja té actius importants en aquesta direcció. L’idCAT és un dels pocs certificats digitals propis d’una comunitat autònoma, amb una tradició consolidada i una versió mòbil (idCAT Mòbil) que simplifica l’accés als tràmits més habituals. Això és un avantatge sobre qui parteix de zero. Però també cal ser sincers sobre les seves limitacions actuals: idCAT està dissenyat essencialment per a persones físiques, i la representació legal de persones jurídiques (empreses, associacions, entitats) continua sent un coll d’ampolla important en què cal enllaçar certificats individuals, poders, escriptures i validacions creuades per poder actuar en nom d’una organització. El procés d’obtenció i validació de la identitat segueix sent massa feixuc (en molts casos requereix presentació presencial o videoidentificació), la gestió de certificats entre dispositius és poc amigable i la interoperabilitat amb l’Estat espanyol i altres administracions no està plenament resolta. La confiança en el sistema digital depèn de la capacitat de l’usuari de verificar que el sistema funciona com s’ha promès, i això avui encara no és cert per a segons quin tipus d’ús.

El camí, per tant, no és descartar el que ja tenim, sinó evolucionar-ho. Catalunya hauria de fer d’idCAT un sistema tan senzill, omnipresent i interoperable com BankID, preparat per a persones jurídiques i col·lectius, amb auditoria accessible a l’usuari (com a Estònia) i amb integració nativa amb els serveis públics i privats que l’usuari utilitza cada dia.

Sobirania digital en els serveis estratègics

La pandèmia va posar en evidència la vulnerabilitat d’Europa davant la dependència d’infraestructures tecnològiques controlades per actors no europeus. L’informe State of the Digital Decade 2025 de la Comissió Europea és explícit: “les dependències estratègiques persistents amenacen la seguretat econòmica de la UE”, especialment en semiconductors, núvol i ciberseguretat.

Per a Catalunya, la sobirania digital no és un exercici de proteccionisme, sinó una qüestió de resiliència. Els serveis crítics d’administració (salut, educació, justícia, hisenda) no poden dependre exclusivament d’infraestructures sobre les quals el govern no tingui cap control ni capacitat de continuïtat en cas de conflicte geopolític o de decisió comercial d’un tercer. Això no vol dir renunciar als serveis de núvol comercial; vol dir no dependre’n en exclusiva per manca d’una alternativa viable.

La llengua catalana com a actiu estratègic, no com a obligació

El català no és un problema a resoldre: és un actiu diferencial que cap altre territori europeu pot replicar. La infraestructura d’IA en català que Catalunya ha construït amb el Projecte AINA i Salamandra posiciona el país com a referent mundial en sobirania lingüística digital. Si Catalunya exigeix que tots els sistemes d’IA contractats públicament tinguin suport natiu en català, i que els serveis d’atenció ciutadana es puguin fer en català sense degradació de l’experiència, estarà construint un ecosistema tecnològic que el mercat, per si sol, no construiria a la mateixa velocitat.

Però l’oportunitat va més lluny. El model de Salamandra, un gran model de llengua obert, multilingüe i entrenat des de zero per preservar una llengua minoritzada, és exportable. Gal·les, Euskadi, Occitània, Galícia, Bretanya o el Friül: totes les comunitats lingüístiques de la UE sense estatus oficial europeu es troben davant el mateix repte. Catalunya pot liderar la narrativa global de la sobirania lingüística en l’era de la IA.