Capítol 3
Un ecosistema en creixement
Les dades objectives situen Catalunya en una posició millor de la que sovint reconeixem. Segons l’informe de l’ecosistema startup del 2026 d’ACCIÓ, Catalunya tenia 2.285 startups actives el 2024 (+9% respecte a l’any anterior), amb prop de 340 startups de deep tech i 1.152 milions d’euros de capital de risc captat el 2024 (+65% respecte al 2023). Barcelona es posiciona com la cinquena millor ciutat europea per a ecosistemes d’startups, darrere de París, Berlín, Estocolm i Amsterdam, i tercera al món per atreure projectes d’inversió en IA, per darrere de Londres i Singapur, segons l’informe IBM Global Location Trends 2025. [Fonts: ACCIÓ, Anàlisi de l’ecosistema startup 2026; Barcelona, top 3 mundial en inversió en IA (catalonia.com)]
El talent és real i mesurable. Barcelona compta amb prop de 130.000 especialistes digitals, amb 7.423 nous professionals digitals incorporats al mercat el 2024 (+6% interanual). Hi ha 21.500 estudiants en graus universitaris de TIC i 18.425 en formació professional TIC, una xifra que s’ha doblat en vuit anys. A més, Catalunya acull 203 seus internacionals de tecnologia que generen 46.080 llocs de treball (+10% respecte a l’any anterior) i un impacte econòmic de 4.109 milions d’euros. [Fonts: Mobile World Capital, Digital Talent Overview 2025; ACCIÓ, Tech Hubs Overview 2026]
La infraestructura de recerca és de primer nivell. El Barcelona Supercomputing Center opera MareNostrum 5, un superordinador de 314 PetaFlops entre els deu més potents del món, que funciona amb energia 100% renovable. El BSC i la Generalitat, a través del Projecte AINA, han produït la família de models Salamandra: el primer model de llengua a gran escala entrenat des de zero en català i castellà, amb variants de 2B, 7B i 40B paràmetres, un corpus de 12,8 bilions de tokens i suport per a 35 llengües europees, publicat amb llicència Apache 2.0. [Fonts: BSC, MareNostrum 5; Projecte AINA; BSC-LT, Salamandra model card]
La paradoxa del talent invisible
Amb tots aquests actius, per què Catalunya no és ja un referent europeu de transformació digital? La resposta no és manca de talent ni de capacitat. El problema és estructural: una part significativa del talent tecnològic català treballa per a empreses que no estan legalment establertes a Catalunya.
Hi ha investigadors del BSC, l’ICFO i el CRG que fan recerca de classe mundial, però els resultats comercials de la qual s’acaben incorporant a empreses constituïdes a Delaware o Dublín. Hi ha enginyers formats a la UPC, la UAB i la UB que treballen per a empreses globals amb oficines a Barcelona, però que no tributen aquí. Hi ha fundadors d’startups catalans que van constituir les seves empreses a Estònia, Irlanda o el Regne Unit perquè el procés era més ràpid, més barat i més previsible.
El resultat és un ecosistema que crea valor que no es capitalitza localment. Les hores de treball, el coneixement acumulat i la innovació generada contribueixen a l’economia catalana en termes de rendes salarials, però el capital, la propietat intel·lectual i el potencial de creixement empresarial s’acumulen en altres jurisdiccions.
El coll d’ampolla de l’administració digital
La barrera principal no és fiscal. Els tipus impositius espanyols i catalans no són especialment desfavorables en el context europeu. La barrera és la fricció administrativa: el temps, la incertesa i la complexitat dels processos per crear i operar una empresa.
La “finestreta única” per al registre d’empreses s’ha promès durant més de 20 anys. A la pràctica, el procés complet per tenir una empresa operativa (NIF, compte bancari, registre mercantil, alta a l’Agència Tributària i a la Seguretat Social) pot trigar entre dues setmanes i dos mesos, depenent de la velocitat de resposta de cada organisme. El contrast amb Estònia (15 minuts per a una empresa, 3 minuts per a la declaració de l’impost de societats) no és exagerat: és la realitat que experimenten els fundadors que han intentat els dos camins.
L’administració digital catalana i espanyola no ha estat construïda amb una orientació al cas d’ús. Les aplicacions i portals s’han contractat a empreses que tenien incentius per perpetuar la seva existència i maximitzar la facturació, no per optimitzar l’experiència de l’usuari final. El resultat és un laberint de certificats digitals, sistemes incompatibles i processos que no es comuniquen entre si.
El cost d’aquest laberint no el paga l’administració: el paguen els ciutadans i, sobretot, les empreses. Una part significativa de l’activitat quotidiana d’una pime catalana consisteix, avui, a pagar una gestoria perquè presenti els models tributaris, tramiti altes i baixes a la Seguretat Social, gestioni notificacions de l’administració, obtingui permisos, signi documents i interpreti les resolucions rebudes. És una externalització forçosa que no existeix perquè els empresaris no siguin capaços d’aprendre els tràmits, sinó perquè els tràmits estan dissenyats per a un usuari que no és l’empresa, i perquè el cost d’equivocar-se és prou alt com perquè pagui la pena contractar algú que hi dediqui el temps professional. L’objectiu d’una administració digital moderna ha de ser, precisament, el contrari: que una empresa, especialment una petita o mitjana, pugui gestionar la major part de les seves interaccions amb l’administració de manera autoservei, sense intermediaris obligats, i sense dedicar-hi més temps del que dedica a obrir un compte bancari o a contractar un servei de telefonia.
El coll d’ampolla del talent públic
Hi ha una segona barrera, menys visible però tan estructural com la primera: l’administració catalana, avui, no pot contractar ni retenir el talent digital que necessita per transformar-se. El problema no és de voluntat ni de vocació pública (hi ha professionals excel·lents dins de l’administració), sinó del marc mateix amb què l’administració accedeix al talent.
Compensació i incentius desalineats amb el mercat. A l’àrea metropolitana de Barcelona, un perfil sènior d’enginyeria de programari, de seguretat o de dades guanya habitualment entre dues i tres vegades el que li pot oferir un concurs públic per a un grup A1 equivalent, amb paquets complementaris (participacions, assegurances, formació i flexibilitat) que el sector públic no contempla. El resultat previsible és que l’administració no pot competir pel talent sènior en les disciplines on el mercat paga més, precisament les disciplines que necessita amb més urgència.
Barreres d’accés basades en credencials formals. El sistema d’oposicions i els requisits de titulació universitària dels grups A1 i A2 exclouen una gran part del talent digital real: professionals formats a camins alternatius (bootcamps, autodidactes, carreres no lineals) que en l’àmbit privat són perfectament ocupables i sovint líders tècnics reconeguts. Les empreses digitals natives porten anys capitalitzant aquesta reserva de talent, renunciant explícitament a requerir títols universitaris per a la majoria de posicions tècniques, perquè la relació entre títol i capacitat pràctica en aquest sector s’ha debilitat dràsticament. L’administració, en canvi, la manté com a porta d’entrada per defecte.
Un procés de selecció dissenyat per a un altre tipus de feina. L’oposició clàssica premia la memorització de cossos normatius i l’estandardització del procediment, no la capacitat pràctica de dissenyar sistemes, prendre decisions tècniques sota incertesa o entendre problemes d’usuari. Aquest format, que pot ser apropiat per a altres àmbits, és inadequat per a la majoria de posicions digitals. Els referents internacionals (GDS, USDS, DINUM) ho van entendre i van crear vies de contractació paral·leles, amb formats d’avaluació pràctics i durada flexible, sense renunciar a la transparència ni al mèrit.
Una agència digital que és, sobretot, un gestor de contractes. El Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) és l’entitat de la Generalitat que agrupa els serveis TIC. Segons les dades del mateix Govern al voltant del 25è aniversari del CTTI (2024), al seu ecosistema hi treballen unes 4.500 persones, però només al voltant del 6% són personal del CTTI; la resta són contractades per empreses proveïdores. El CTTI gestiona uns 600 milions d’euros anuals i el nou Sistema Dinàmic d’Adquisició (SDA) aprovat el 2025 preveu una contractació per valor de 6.520 milions d’euros en cinc anys (extensibles a deu), cobrint tot el cicle de vida del programari: consultoria, desenvolupament, qualitat i operació. És un model d’externalització quasi completa, no de producció pròpia. [Fonts: Dossier 25 anys del CTTI, Govern.cat; Nou model SDA d’adquisició TIC, CTTI; Els contractes del CTTI: 3.000 milions, el Crític, 2021]
Aquesta arquitectura, legítima en el seu origen i coherent amb el paradigma d’externalització de principis dels anys 2010, ha quedat desfasada davant d’una realitat en què la tecnologia és el nucli del servei públic i no una funció perifèrica. Un sector públic que externalitza pràcticament tota la seva capacitat tècnica perd, per construcció, la memòria de producte, la iniciativa tecnològica i el control sobre els sistemes dels quals depenen els seus ciutadans. No hi ha GDS, USDS o DINUM possible sobre una base operativa del 6% internalitzada.
La nova realitat que l’administració no ha absorbit
En un entorn en el qual un equip petit pot construir en dies el que abans requeria mesos, les limitacions per a la innovació pública ja no són tècniques: són de governança, contractació i cultura organitzativa.
Un equip de cinc persones amb accés a les eines d’IA actuals pot lliurar un sistema de gestió de tràmits, un portal de dades obertes o una plataforma de notificacions que fa deu anys hauria costat milions d’euros i anys d’implementació. Però si el procés de licitació pública triga divuit mesos, si el plec de condicions demana el lliurament d’especificacions funcionals de 500 pàgines tres anys abans del lliurament del producte, i si l’avaluació del resultat es fa per hores lliurades en lloc de resultats obtinguts, l’administració no podrà mai capturar els guanys d’eficiència que la tecnologia actual permet.
Estem en un moment en el qual la limitació no és la tecnologia. La limitació és la nostra capacitat col·lectiva per adaptar les regles del joc a la nova realitat.